MARIA CASELLAS

En Johnny avança pel paisatge rocós fins arribar al saloon d’una dona anomenada Vienna. Aquest saloon estrany i solitari només porta cap a un lloc; cap al passat. Un passat amarg (somiat?) amarat de la melancolia dels mites. Enrere han quedat els Colt i els Winchester; l’única arma possible és una simple guitarra.

La guitarra d’en Johnny, d’en Johnny Guitar, aquell que ens cantava Peggy Lee al western romàntic de Nicholas Ray. Qui no hagi vist “Johnny Guitar” encara no ha començat a viure, si acceptem la màxima que el Cinema és més gran que la vida. I també que el western és el més gran dels gèneres, l’únic en atrevir-se a deixar-nos una certesa indiscutible: que mai no hauríem d'haver abandonat el Mississipi.